PxC Anoia: més enllà del rebuig a la immigració

Reportatge originàriament publicat al bloc Apunts Comarcals el 14 de maig de 2011

Plataforma per Catalunya arriba a la comarca de l’Anoia de la mà de deu candidatures a les properes eleccions municipals. Però més enllà del seu pronunciat discurs antiimmigració, què ens ofereix i quines són les principals figures de la formació d’Anglada? Què en sabem a part del seu rebuig frontal a aquells a qui no consideren ‘de casa’?

A les eleccions municipals de l’any 2003 menys de 5.000 vots els van donar quatre regidories. A les del 2007, uns 15.000 sufragis els van concedir 17 regidories a 9 ajuntaments i representació a 3 Consells Comarcals (gràfic 1). 7 candidatures el 2003, 39 el 2007, i 108 a les properes eleccions municipals a celebrar-se el 22 de maig, esperonades pels gairebé 75.000 vots que els van deixar a les portes del Parlament català a les eleccions autonòmiques celebrades fa mig any.

Els números del partit fundat l’any 2002 pel vigatà Josep Anglada parlen per si sols, i aquesta progressió constant li ha reportat una notorietat mediàtica i social rellevant. Però el principal assoliment de Plataforma per Catalunya és segurament el d’haver aconseguit instal·lar els seus postulats sobre la immigració en el centre del debat polític català, obligant a altres formacions a aproximar-se al seu discurs per intentar tapar l’esquerda per on se’ls hi escolen els vots.

Un discurs monocrom esdevingut popular

El leitmotiv de la formació d’Anglada l’ha portat a assolir regidories en ciutats importants, com Manresa,  fins i tot presentant a desconeguts candidats forans. Candidatures a priori descartables en les travesses electorals que han acabat triomfant gràcies a la seva lletania invencible: el discurs en contra la immigració. Els seus resultats revelen que hi ha un segment significatiu de població que utilitza la presència de la població estrangera com a boc expiatori d’un suposat deteriorament de l’ordre públic, de la competència al mercat laboral o de la depredació de les prestacions assistencials. I no només això: també estan disposats a donar el seu vot a una formació que apunta un únic -suposat- problema sobre el que només és capaç d’oferir dades infundades i retòrica carregada d’estigmatització, mentre ignora pretesament les diferents dimensions sobre les que cal tenir coneixements i projectes necessaris per gestionar els nostres municipis.

El desembarcament a l’Anoia

Malgrat que a les eleccions municipals del 2007 Plataforma per Catalunya només va presentar candidatura a Capellades, enguany la formació d’Anglada ha apostat fort per la comarca de l’Anoia amb la presentació de 10 candidatures de les 108 que presenta a tot Catalunya. Calaf, Capellades, El Bruc, Hostalets de Pierola, Igualada, Masquefa, Piera, Rubió, Santa Margarida de Montbui i Vilanova del Camí són els municipis que disposaran d’aquesta nova opció de vot, una opció, no obstant, que en les eleccions al Parlament de Catalunya va obtenir uns resultats rellevants a part de la comarca (gràfic 2).

 

A més de les candidatures, l’Anoia ha assolit un paper rellevant en la formació gràcies a un nou factor: el nomenament de l’igualadí Roberto Hernando com a secretari general del partit. De Roberto Hernando no se’n coneix gran cosa. Es presenta com un jove empresari que va ser, també, el conseller més jove d’un club de la primera divisió de futbol quan va assumir el càrrec al RCD Espanyol. De les declaracions que han estat reproduïdes pels mitjans, a part d’alguna d’anecdòtica com que “sólo he ido al Camp Nou para ver al Espanyol, al Papa y a Julio Iglesias”, o bé que va celebrar la derrota del Barça a Atenes “pidiendo una pizza milanesa cuatro estaciones, una por cada gol del Milán”, en el poc temps que s’ha significat com alcaldable per Igualada, coordinador comarcal a l’Anoia i secretari general de PxC ja ha tingut temps de deixar clar el seu tarannà ideològic. Arran la mort d’un jove de 16 anys a Salt, Hernando va escriure que “mentiria si digués que la mort del jove marroquí de Salt em fa la mateixa llàstima que qualsevol dels gairebé 3.000 morts de l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York”, associant així el jove difunt amb el terrorisme d’al-Qaida en un article titulat graciosament amb el nom de “L’Spiderman de Salt”.

A més de les diverses declaracions citades, a Hernando se’l va poder veure el passat mes de novembre a l’estadi de Cornellà-El Prat presenciant un partit de l’Espanyol juntament amb Anglada i els presidents de dues de les més importants formacions ultradretanes d’Europa (Heinz-Christian Strache del FPÖ austríac i Filip Dewinter del flamenc Vlaams Belang). Sembla clar, doncs, que si a molts dels membres de la PxC de la comarca se’ls pots atribuir la presumpció d’ignorància dels vincles que el seu partit té amb formacions conegudes com xenòfobes a nivell europeu, no podem dir el mateix de l’alcaldable per Igualada.

Les llistes fantasma: aterrar en un poble completament desconegut

Conèixer la trajectòria o el tarannà de la resta de candidats i membres de les llistes és més complicat, ja que no compten amb un passat gaire notori. Ara bé, sí que podem ressaltar qüestions com el poc coneixement del municipi que pretenen governar llistes com la presentada a Calaf, on el seu cap de llista, l’igualadí Marcel Dot, no coneix el municipi per gaire cosa més que haver-hi fet alguna excursió en bicicleta en les sortides que habitualment practica els diumenges al matí.

Dot, que treballa com a conductor d’autobusos en una empresa igualadina i que anteriorment havia estat vinculat a Convergència i Unió, desconeix fins a tal punt el municipi on es presenta que fa un parell de mesos no sabia ni si disposava de comissaria pròpia (fet especialment rellevant tenint en compte l’accent que la seva formació posa sobre la qüestió securitària). El fet d’ignorar completament la realitat del municipi no sembla ser un impediment per presentar-se com alcaldable i intentar convèncer el veïnat de que el principal problema calafí són els immigrants, i tampoc s’amaga d’aquesta mancança (tant pròpia com de la resta d’integrants forans de la llista) quan en l’acte de campanya celebrat a la capital alt-anoienca utilitzava constantment la fórmula “M’han dit que a Calaf…”.

Altres llistes de la comarca –igual que la presentada a Calaf o Igualada- han estat confeccionades a corre-cuita en els mesos precedents a les eleccions de diumenge. El principal escull que han hagut de superar és el de trobar les persones necessàries per concórrer a cada municipi. Aquest fet, sumat a la manca de trajectòria del partit a la comarca (l’agrupació comarcal existeix des de l’estiu passat), els ha portat a presentar uns programes completament buits de contingut més enllà del rebuig als nouvinguts amb vagues apel·lacions a assolir ‘més seguretat’ i garantir que les ajudes seran ‘pels de casa’. El que no fan és explicar com ho pensen aconseguir, ja que les ajudes socials s’atorguen segons nivell de renda i mai segons país d’origen (idea d’altra banda inconstitucional). I és que ja han tingut prou feina per reunir els noms de les llistes, acudint a últim moment a persones que  professen el mateix ideari xenòfob que la formació sense importar en cap moment el vincle inexistent amb la població a la que pretenen representar.

La utilització del Facebook com a mitjà per donar-se a conèixer ha estat una de les principals eines utilitzades per PxC a la comarca. Així, des de finals de febrer van proliferar els grups de PxC Anoia-Igualada (800 amistats), Calaf (150), Capellades (60), El Bruc (160), Masquefa (40) i Piera (380). En les seves pàgines es poden trobar grans perles que no deixen cap dubte sobre el seu tarannà, com el comentari de l’alcaldable de Calaf, Marcel Dot, afirmant que “cuando se acabe el tema electoral… a denunciar comercios guiris de esos… a la CAZA!!!”, el de l’alcaldable per Piera, Dolors Tomba, que afirma que li agrada una bandera espanyola on s’hi llegeix “Gracias Dios por ser español”, o bé grans amistats dels diferents grups com són Jean-Marie Le Pen (líder històric de l’ultradretà Front National francès) que és una de les referències ideològiques del grup de PxC a El Bruc.

Identitat catalana? El feixisme a l’espanyola de sempre

Sense entrar ara a considerar si l’estigmatització que PxC fa del col·lectiu immigrant respon a dades objectives o bé més aviat a un seguit de rumors poc contrastats (per fer-ho, podeu consultar directament el material anti-rumors elaborat per Òmnium Cultural Anoia clicant aquí), la focalització propagandística de PxC li està permetent aconseguir vots d’un espectre sociològic força ampli alhora que amaga rere una cortina de fum altres aspectes ideològics de la formació. Tot i que en la seva declaració programàtica es defineix com un partit “aconfessional” que s’inspira “en els humanismes cristià i il·lustrat” i en el “catalanisme polític que arrenca amb Valentí Almirall o Torras i Bages”, el cert és que a més del tarannà mostrat per diversos dels seus candidats a la comarca, PxC compta amb destacats personalitats de la ultradreta més reaccionària i espanyolista entre les seves files. Però ni aquest fet, sovint poc destacat pels mitjans en temps de campanya, ni els seus múltiples vincles amb partits d’extrema dreta a nivell estatal i europeu, han impedit fins ara que persones que mai han votat ni votarien al PP pel seu històric vincle franquista i espanyolista acabin votant, pensant només en clau migratòria, una formació marcada per l’extremisme cristià, espanyolista i retrògrad. En som prou conscients? A continuació oferim una detallada relació d’alguns de les seves figures més significatives en aquest sentit.

Llums sobre ombres

Primer de tot, el líder, el president dels crits a tribuna i discurs incendiari. Josep Anglada i Rius (Vic, 1959) va iniciar la seva trajectòria política el 1979 a la ultradretana Fuerza Nueva dirigida pel reconegut franquista Blas Piñar (arribant a figurar a les llistes del Frente Nacional al Parlament europeu l’any 1989), abans de ser-ne expulsat acusat d’haver-se apropiat de 350.000 pessetes del partit l’any 1992. Habitual de les concentracions ultres del 12 d’octubre i organitzador de viatges anuals al Valle de los Caídos, també va tenir un curt recorregut a Alianza Popular i al Partit Popular, fins que l’any 2000 va fundar Plataforma Vigatana, embrió del que acabaria esdevenint PxC l’any 2002. Aquell mateix any, Anglada va afirmar davant una càmera oculta de Canal9 que “en estos momentos, he entendido que ni en Vic ni en Cataluña nos interesa relacionarnos con todo aquello que sea el Franquismo, la bandera española, el águila… que yo lo llevo en el corazón, pero políticamente no nos interesa” per afegir també, per si algú en dubtava, que “aunque mis ideas son las que son, y siempre han sido las que han sido, cuando me enfrento a los medios de comunicación tengo que ser el primer demócrata que hay en este país. Para ganarme la gente. Lo entiendes?”.

Però el seu perfil no és un cas aïllat a Plataforma per Catalunya. Tenim l’aparador del seu congrés fundacional, on PxC va rebre l’apadrinament dels històrics ultradretans Alberto Royuela, exmembre de la Guardia de Franco (al fill del qual, Santiago Royuela, s’atribueix la fundació de les Brigadas Blanquiazules i que va ser condemnat per terrorisme l’any 2005, després d’intentar col·locar un artefacte explosiu en un concert de Fermin Muguruza al barri de Sants), i d’Esteban González Rovira, l’advocat icona del rebuig a la normalització del català a les escoles i lletrat personal del mateix Anglada fins fa escassos dies. Però alguns dels seus candidats tampoc es queden curts: el 2004, l’aleshores candidat i regidor per la PxC a Cervera va ser condemnat per haver intentat incendiar la mesquita de la capital segarrenca un any abans, i a Badalona mateix, l’actual cap de llista a les eleccions municipals és Carles Francisoud, militant de l’extinta Milícia Catalana condemnat el 1987 per 17 atemptats de caràcter feixista: a la clínica Dexeus (per practicar avortaments), a espais independentistes, a les seus del MDT o la Crida a la Solidaritat i a sex-shops i locals d’ambient gai i lesbià.

El suport internacional

Més enllà dels noms concrets, a PxC s’hi pot trobar a dia d’avui molts simpatitzants de col·lectius com el Frente de Juventud, el Frente Democrático Español o el Moviment Patriòtic Català (antiga Milícia Catalana). A més d’això, el partit d’Anglada compta també amb suports explícits de partits ultradretans actuals a l’Estat espanyol, com Democracia Nacional i España 2000, i també són especialment importants els seus vincles amb organitzacions d’extrema dreta d’altres països europeus com el flamenc Vlaams Belang, l’austríac FPÖ (amb qui té firmat un acord d’amistat), la Lega Nord italiana, el Front National de Le Pen o diverses organitzacions antimesquites a Alemanya. El suport econòmic és un dels principals incentius dels lligams internacionals, com ho demostra la reunió mantinguda a Viena el gener de 2010 entre diversos líders europeus dels partits citats i el multimilionari suec Patrik Brinkmann, a la que Anglada va assistir juntament amb el secretari de relacions internacionals del partit, l’empresari navilier valencià i conegut neofeixista Enrique Ravello. Segons va explicar la mateixa PxC, la trobada va servir per establir “un primer contacte amb l’industrial escandinau per estudiar el seu possible suport logístic a la campanya autonòmica” del partit.

La relació d’Anglada i PxC amb la justícia

Tornant a Catalunya, la relació d’Anglada amb la justícia també és digna de ser ressenyada. Condemnat a pagar 150 euros per haver donat un cop de puny al nas a un jove la nit de Cap d’Any del 2007 a Gurb; condemnat altra vegada per donar un cop al nas, aquesta vegada amb el cap, a un jove l’octubre de 2009 a Vic (sent considerada pel jutge una agressió mútua, i al·legant, Anglada, que no disposava de recursos propis per fer front a la multa de 450 euros imposada); i una causa oberta per la Fiscalia de Barcelona que li demana un any i sis mesos de presó acusat d’haver distribuït pamflets que pretenien fomentar el racisme a les anteriors eleccions municipals a Vic.

Aquest és l’historial personal d’Anglada, però a més, la formació d’ultradreta també ha hagut d’afrontar alguns litigis judicials que podrien indicar que travessa un mal moment econòmic. Segons van recollir diversos mitjans, poc després de les eleccions autonòmiques un jutjat de Barcelona ha dictat l’ordre de desnonar la seva seu central al Passeig de Gràcia per impagament del lloguer (amb un total acumulat que s’eleva a 6.817 euros), i també és coneguda una denúncia d’una empresa d’arts gràfiques de Granollers a qui presumptament no hauria pagat un deute de 7.717 euros corresponents a una comanda de 2 milions de tríptics de precampanya.

Nous competidors: Partit per Catalunya i Vía Democrática

Els averanys judicials o econòmics no són els únics esculls que ha de sortejar PxC a nivell orgànic, sinó que la important expansió de candidatures presentades pel proper 22 de maig es poden veure contrarestades, en part, degut a les divisions internes que ha viscut en els darrers temps. L’any 2007, els regidors cerverins Mateu Figuerola i Joan Terré van iniciar una escissió de PxC donant lloc a la creació del nou Partit per Catalunya (PxCat), al que també es sumaria Josep Maria Gili, fins llavors regidor de PxC a Tàrrega. El PxCat, que defensa un discurs menys dur que el d’Anglada però també clarament centrat en contra de la immigració, compta amb un important arrelament a les comarques d’Urgell i la Segarra. Per a les properes eleccions presenta dotze llistes a les comarques de Ponent, també una a la ciutat de Terrassa, i 6 llistes a municipis de l’Anoia: Calonge de Segarra, Capellades, Orpí, Pujalt, Rubió i Veciana, tractant-se en els municipis de l’Alta Anoia de ‘llistes fantasmes’ amb un únic candidat forà i desconegut.

A més de PxCat, poc abans de les eleccions autonòmiques PxC es va veure sacsejada per la marxa de l’empresari Pablo Barranco, fins aleshores secretari general, i l’advocat Esteban González Rovira. La versió dels fets d’uns i altres divergeixen. Segons PxC, Barranco va ser expulsat ja que pretenia aconseguir un lloc important a les llistes al Parlament com a contrapartida de la seva important aportació econòmica al partit. Segons Barranco i González Rovira, en canvi, van ser ells els qui van renunciar a continuar al partit davant la impossibilitat d’incidir en el disseny de l’estratègia de campanya, i manifestant que “no es podien seguir emparant a 2 delinqüents”, en aquell moment presents a la reunió, i dirigint-se a Anglada etzibant-li “i tu saps qui són”. Sigui com sigui, des d’aquell moment els dos exalts càrrecs de PxC es van posar a treballar en la creació de la nova formació Vía Democrática, arribant a presentar 9 llistes a les properes municipals i creant un ambient de divisió entre importants sectors de la corrent ‘identitària’ a Catalunya. L’exsecretari general de PxC optarà per l’alcaldia de Sant Just d’Esvern, municipi en que uns desconeguts van incendiar la seva seu el passat 10 de maig. A més de Sant Just, la nova formació (que pretén minimitzar “el impacto brutal que suponen porcentajes de más del 10% de población extracomunitaria no integrada, sin trabajo o viviendo de actividades ilegales o directamente delictivas y criminales”), també presentarà candidatures a importants feus de PxC com El Vendrell (on compten amb alguns exregidors de la formació d’Anglada), a més dels municipis de Calafell, Cornellà, Esplugues de Llobregat, Sant Andreu de la Barca, Terrassa, Bellvei i Santa Perpètua de la Mogoda.

I per acabar

Tot el què s’explica damunt d’aquestes ratlles són fets. En alguns casos amb adjectius que es poden considerar subjectius. Ens fem càrrec de la dosi d’opinió que suposa optar per un o altre qualificatiu. Però del que s’haurà de fer càrrec qui voti Plataforma per Catalunya el proper diumenge 22 és dels fets aquí exposats, i de les conseqüències que poden portar a la nostra comarca. La majoria d’ells són contrastables a les hemeroteques dels diferents mitjans, i googlejant una mica, si en dubteu d’algun, no tardareu en trobar-los.

El racisme i la xenofòbia són dues actituds que es poden guarir de mil maneres diferents (una d’elles, repetim, llegint les DADES contra els RUMORS publicades per Òmnium aquí). Però si tot i així hi ha qui vol seguir pensant que tots els mals que vivim són a causa dels últims en arribar a casa nostra, li garantim que votar odi no els portarà enlloc.

Els nostres pobles i ciutats estan mancats d’idees, de projectes, d’iniciatives i de compromís. No d’una colla de nostàlgics que volen aprofitar el complicat context social que travessem per arribar als ajuntaments carregats de rancúnia. Sense cap altre projecte que el d’excloure i martiritzar una part de la nostra societat no es genera progrés ni satisfacció. Així només emprendrem el camí dels idiotes, el d’aquells que no recorden el passat i per aquest motiu tornen a ensopegar amb la mateixa pedra. I el cop pot ser dur. No caiguem en el parany i impedim que el populisme xenòfob s’elevi a la categoria de projecte polític a les nostres vides.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *