Ara i demà

Article publicat a l’edició en paper d’Anoiadiari de desembre de 2017 en motiu de les eleccions del 21D.

L’1 d’octubre vam passar per sobre de tot. Per damunt de prohibicions, d’amenaces i de pors. I ens vam demostrar de nou, potser ja oblidat, com de fort és el nostre poble quan surt al carrer amb determinació a lluitar pel que creu just. Sense necessitat de tuteles ni capitostos. Un record inesborrable, ampliat el dia 3 amb milers de veus als carrers i el 8N en la matinada còmplice de centenars de nosaltres a peu de carretera.

D’aleshores ençà ha plogut força. Però no vull resseguir ara aquest degoteig. En Francesc Ricart ja ho va fer millor que jo ho faria en aquestes mateixes pàgines ara fa un mes. Però som on som. Intentant vèncer el coll d’un camí que no volíem recórrer, però que ens veiem obligats a transitar. I mentrestant, un estat d’excepció que correm el risc d’acabar normalitzant perquè el creiem temporal. Una asfíxia política, social, mediàtica, policial i judicial com segurament no hem patit des de temps de Franquisme. Cop a cop, deliris que esdevenen reals, i una causa general arrencant el bull que amenaça d’escaldar-nos a tots. Del todo es ETA, recordem-ho, al todo es violencia que ens volen imposar.

Entretant, penso sovint, sempre ens quedarà saber què hagués passat si el 27 d’octubre el rumb triat hagués estat un altre. Mai ho podrem saber. Valia la pena enfrontar un cop més les amenaces? Teníem opcions? I què ens queda ara, què canviarà en un escenari de futur que no tinguéssim a l’abast aquell breument celebrat divendres? Molts interrogants que no se’ns han fet clars fins passat un temps. Massa dies per la necessària claredat amb que calia correspondre la innegable determinació i entrega de tantíssima gent.

El proper repte és coronar aquest nou coll, deia, en aquesta cursa que no volíem córrer però que encara menys volem perdre. I aquí ja hi torna a haver de tot i, sobretot, no us ruboritzeu pels cops de colze. Les eleccions són ideals i política, però també són poder i interessos. I la diversitat que caracteritza la nostra societat és evident que també té una traducció en l’ànima del nostre moviment d’alliberament. Una obvietat manifesta als ulls de molts, comprensible i sana, però que a cada nova contesa hi ha qui té molt d’interès en eludir i simplificar fins a extrems summament infantilitzadors.

Després d’aquest coll en vindrà un altre. I després un altre. I això no hauria de ser motiu per al desànim, ans al contrari. Ens necessitem ferms i determinats. El primer que cal fer és superar aquest escull per aturar la reculada i tornar a decidir el nostre camí. Però cal també abandonar els relats de guies insubstituïbles i de vies màgiques per assolir allò que volem: qui té el poder no està disposat a cedir-lo gratuïtament, i en aquesta lluita només ens tenim a nosaltres. Per tant, tinguem-ho clar: la millor via per superar aquest pas és la que ens permeti seguir engruixint aquest nosaltres. L’1 d’octubre ho vam fer. Pensem-hi bé. D’això depèn que puguem continuar endavant per, com comparteixo amb en Francesc, “fer efectiva la proclamació de la República del dia 27 d’octubre”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *